dimecres, 20 de gener del 2016

Un nom per recordar: Enrica Calabresi (1891-1944)

Presó de Santa Verdiana, Florència (Wikimedia Commons)
La nit del 19 al 20 de gener de 1944 moria a la presó de Santa Verdiana de Florència (Itàlia) Enrica Calabresi després d'una llarga agonia a causa dels efectes del fosfur de zinc --un producte que s'usava per enverinar les rates-- que ella mateixa va ingerir voluntàriament dos dies abans. Aquell mateix mes, Enrica va ser detinguda quan es trobava a casa seva i van dur-la a la presó de dones, situada en un antic convent femení de Florència. L'única culpa que havia comès Enrica era haver nascut en el si d'un família jueva. No va tenir forces per fer el viatge que tants altres jueus havien fet --i encara farien abans que acabés la guerra -- als camps d'extermini nazis i el 18 de gener va prendre el verí. Amb la mort d'Enrica Calabresi, la ciència va perdre una gran entomòloga.

Enrica Calabresi (1891-1944)
Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família de jueus sefardites que, des del sud d'Itàlia, on van arribar els seus avantpassats expulsats de la península Ibèrica, van establir-se després a Ferrara, segurament cap al segle XVIII. Va criar-se en un ambient intel·lectual, gairebé tots els membres de la família tenien algun títol universitari, principalment en matèries científiques o tècniques. No eren jueus practicants, anaven a la sinagoga únicament en ocasions especials; eren, com la societat de la seva època els anomenava. jueus assimilats.

Enrica va acabar el liceo (l'equivalent al batxillerat) un any abans del que li corresponia i amb notes molt altes. Va començar a estudiar matemàtiques a la Universitat Libera (Autònoma) de Ferrara, i també anava a classe de zoologia i botànica a la Facultat de Medicina. Va adonar-se que allò que l'atreia eren les ciències naturals i va matricular-se a la Universitat de Florència (aleshores Regio Istituto di Studi Superiori Pratici e di Perfezionamento), on van permetre-li de matricular-se directament en el segon curs de la secció de Ciències físiques i naturals. El febrer de 1914, uns mesos abans d'obtenir la llicenciatura, va ser admesa com a ajudant en el Laboratori de Zoologia i Anatomia comparada dels invertebrats. I l'agost d'aquell any, un cop llicenciada, un decret ministerial va fer efectiu el seu càrrec en aquell laboratori. A més del treball de llicenciatura sobre una recerca feta amb eriçons, va presentar altres tres treballs fets mentre estudiava, sobre temes tan diversos com la botànica, l'antropologia i la zoologia. El 1915 comença a publicar articles amb els resultats de la seva recerca en la revista Monitore Zoologico Italiano, editada per la Unió Zoològica Italiana.

A l'Istituto coneix Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916), jove geòleg i espeleòleg friulià que treballa en el Laboratori de Geologia i Geografia física i que el 1915 participa en una arriscada expedició a la Terra del Foc. Es prometen, però Itàlia havia entrat en la Primera Guerra Mundial (la Grande guerra) i Giovanni Battista, que és destinat als Alps, mor en el front del Piave. Aleshores Enrica es fa voluntària de la Creu Roja; ajudar els altres a superar els horrors de la guerra era una manera de sufocar la seva pròpia pena. Es va mantenir fidel al record d'aquell primer amor i no se sap que hagués mantingut cap més relació sentimental al llarg de la seva vida, que va dedicar completament a la ciència.

Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916)
Brèntids, dibuixos d'E,. Calabresi
El 1918, acabada la guerra, Enrica torna al món de la recerca zoològica; s'especialitza en entomologia i esdevé una experta en l'estudi dels brèntids, un grup de coleòpters menjadors de fusta que es troben en totes les regions temperades del món i que ja estudiava el seu mentor, Angelo Senna. Gràcies al treball de Senna i Calabresi, la secció de zoologia del Museu d'Història Natural de la Universitat de Florència --coneguda com La Specola-- conté una de les més notables col·leccions del món d'insectes brèntids. Tanmateix, Enrica no es va limitar als estudis d'entomologia. va fer recerca en altres grups d'animals, com ara celenterats, amfibis i rèptils. Els seus estudis sobre la variabilitat de l'escurçó italià (Vipera apis, espècie que es troba únicament en una part del sud d'Europa; a Catalunya és coneguda com a escruçó pirinenc) encara se citen avui dia i en l'esmentat museu de La Specola es conserva una col·lecció de cranis d'aquests rèptils que ella va estudiar.

Vipera apis
El 1922, Enrica guanya, per oposició, la plaça de curadora del Museu Giacomo Doria de Gènova, però renuncia a aquella plaça per continuar fent recerca a l'Istituto de Florència, que el 1924 es converteix en universitat, i es dedica també a la docència. Tot i desenvolupar-hi una brillant carrera científica, el desembre de 1932, sobtadament, Enrica presenta la seva dimissió. Oficialment declara que ho fa per motius de salut. Segons el seu biògraf (Paolo Ciampi), però, la causa és l'assetjament laboral que va patir perquè abandonés aquell lloc per deixar pas a la persona que la substituiria: el conte Lodovico di Caporiacco (1900-1951), que era una jove promesa de la zoologia italiana i un membre destacat del Partit Feixista --esdevindria un especialista en aranyes i defensor de les bases científiques del racisme.

Enrica intenta dedicar-se a l'ensenyament de les ciències naturals en alguna escola; per poder aconseguir-ho ha de rebaixar-se a inscriure's en el Partit Feixista. El món de la recerca i la docència universitària li obren de nou les portes quan l'anomenen professora encarregada d'entomologia agrària i directora de l'institut corresponent a la Universitat de Pisa. Hi fa un horari de tarda, que li permet compaginar aquesta tasca amb la d'ensenyant en el Liceo Galileo Galilei, de Florència. Però aquesta nova etapa de la seva carrera dura poc. El juliol de 1938 es publica un document que duu per títol El feixisme i els problemes de la raça, que en posteriors publicacions es titula Manifest dels científics racistes (més conegut com a Manifest de la raça). El mes de setembre es promulguen una sèrie de decrets que conformen les lleis racistes del règim de Mussolini. Els decrets que afecten la docència i la recerca causen un gran èxode de científics italians, que emigren principalment als Estats Units. I els que no marxen han d'abandonar el seu lloc de treball. També han d'abandonar la universitat i les escoles públiques els estudiants jueus. Enrica és obligada a abandonar la docència universitària i en el Liceo i també és expulsada de la Societat Entomològica, de la qual feia més de vint anys que era membre i n'havia estat secretaria tres anys.

Corriere della Sera 14.07.1938

Els jueus s'organitzen per escolaritzar els seus fills i Enrica que, a diferència de la seva família, no vol abandonar Itàlia, fa classe de ciències naturals en una escola jueva de Florència. El 1940 Itàlia entra en guerra contra els aliats. Enrica la viu entre Florència i Gallo Bolognese, on la seva família té una casa i s'hi han refugiat des del començament de la guerra. El setembre de 1943 Itàlia es rendeix als aliats, que ocupen ja tot el sud i van avançant cap al nord. Hi ha força confusió perquè l'exèrcit nazi passa de ser un aliat dels italians a ser un ocupant. La família d'Enrica decideix emigrar a Suïssa, però ella se'n torna a Florència. Els nazis i els feixistes que encara hi ha han començat la cerca de partisans i de jueus. Moltes persones fugen de la persecució refugiant-se en monestirs, hospitals o cases particulars. Enrica, que ha perdut el contacte amb la seva família, no gosa demanar ajut per no posar en perill la vida dels qui podrien ajudar-la. El mes de gener de 1944, piquen a la porta de casa seva. Un grup d'italians venuts al nazisme la detenen i la porten a la presó de dones de Santa Verdiana.

Temps enrere, Enrica havia dit a la seva germana Letizia que mai no cauria en mans dels nazis, que abans es trauria la vida. Això fa que sempre dugui al damunt fosfur de zinc i que, un cop a la presó, s'empassi el verí abans que la facin pujar en un tren cap a un camp d'extermini, com estaven fent habitualment amb els jueus detinguts. A les monges que tenien cura de la presó els deixa una nota amb les seves últimes voluntats:
Prego amb tota l'ànima a la Mare Superiora que reculli tots els objectes que em pertanyen i no els deixi caure en mans dels alemanys. Quan sigui el moment, que els destini a obres de beneficència. Que deu em perdoni.

Nota final
Si el nom d'Enrica Calabresi ha estat rescatat de l'oblit és gràcies a la tasca de diverses persones. En primer lloc, Alessandra Sforzi i Marta Poggesi, dues investigadores que, a més de fer recerca en insectes --la primera-- i amfibis i rèptils --la segona-- es van dedicar a reconstruir parcialment la història d'una altra zoòloga de la qual només sabien que havia descrit nombroses espècies i fet recerca en un temps en què la presència de les dones en el món de la ciència era més avia escassa.

Cal destacar també la recerca feta per l'escriptor i periodista Paolo Ciampi, que va seguir la petja d'Enrica Calabresi anant a trobar parents, amics i alumnes de la científica per fer-ne una biografia, publicada el 2006 amb el títol Un nome. I la professora Elisabetta Rossi, entomòloga de la Universitat de Pisa, que va fer col·locar el retrat d'Enrica Calabresi en el lloc que li corresponia, en la galeria de retrats dels docents de l'Institut d'Entomologia Agraria, on Enrica havia treballat. Les ciutats de Pisa i de Ferrara li han dedicat sengles carrers. Els darrers anys, amb motiu del Dia de la Memòria de l'Holocaust (27 de gener) o en actes d'homenatge a les Dones que van passar per la presó de Santa Verdiana, el nom d'Enrica Calabresi ha estat de nou recordat.

Per saber-ne més:
- Calabresi Enrica. Al web Scienza a Due Voci, de la Universitat de Bolonya
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233

Potser us interessarà:
- La porta de Dachau (aquest blog, 02.11.2014). Records d'una visita a un camp de concentració nazi.
- La Cerimònia del Record (aquest blog, 29.01.2013). Breu crònica de la Cerimònia del Record 2013 a Barcelona per recordar els més de sis milions de persones mortes en els camps de concentració nazis.
Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Comentari de dos llibres sobre els jueus italians i les lleis racials del feixisme (La parola ebreo i El jardí dels Finzi-Contini).
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011).

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Molt interessant, no en sabia res.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, no és estrany. Ni en l'àmbit de la biologia se la coneixia fins fa uns anys. Quan algú descriu alguna nova espècie, després del nom científic, en llatí, s'afegeix el cognom de la persona que n'ha fet la descripció. Però sovint és només això, un nom. Dues científiques italianes van voler anar més enllà, en saber que el cognom 'Calabresi' després d'algunes espècies era d'una dona; i van descobrir-ne la història.

Unknown ha dit...

Gràcies Lectora. No coneixia aquest interessant personatge de tràgic final.
L'holocaust em farà sempre mal.